<< Tú eres proyectora >>

Ben bé no sé per on començar... fa quinze dies que no escric i la Sara ja reclama aventures per escrit.

  

Després de l’eufòria i l’efervescència de la diada de Sant Patrick ( que es va allargar tot el cap de setmana) va arribar una setmana tranquil·la, però bé, comencem per divendres.

  

Divendres 16 de març.

Pronòstic del temps: Dia plujós i gris.

Pronòstic personal: posem color i aixopluguem-nos de la pluja.

Així vaig fer, vaig agafar el bus i vaig arribar a Gort. Visita a l’Agata i amb el cafè a la mà va començar un dia que seria molt llarg i ple de novetats.

Tota una jornada a la petita i acolorida botiga va acabar cap a les cinc de la tarda on a partir d’aquell instant començaven les novetats.

Deixem enrere Gort, pujades a l’Opel Corsa direcció Galway. La primera parada a la ciutat va ser a casa seva ( això de seva és divertit, ja que a la casa viuen 6 persones més tots aquells grimpamons que van i vénen – com vaig fer jo aquell cap de setmana- )

Sopar vegetarià, deliciós i amb un handicap – que després d’una estona es va superar-  sopar amb chopsticks.

I havent sopat de camí cap al centre de la ciutat... vam deixar que la nit avancés... música, cervesa, ballar descalça, més música, nova gent, nous espais.... noves converses en tornar a casa i bona nit.

De bon matí una nova aventura: formar part de la cavalcada de Sant Patrick’s Day amb el grup d’Amnisty International.

Sense planejar res, roba negra, samarreta groga i color verd a la cara.

Matí assoleiat, amb percussió de fons i la sensació d’estar vivint el gran dia per als irlandesos i irlandeses des de les seves entranyes. Va ser una gran experiència poder-ho viure des del meu punt de vista... i poder compartir-ho amb dues noies alemanyes: Klara i Susan, que més tard van ser companyes de festa a la nit.

Trobada amb les au pairs  i retrobament a la tarda amb la Klara i la Susan, i vivint al carrer la gran festa. Bé, us podria explicar amb pels i detalls la festa que vam viure fins la nit, però segur que vosaltres ja sabeu en que consisteix...

Aquella nit de dissabte vaig tornar a dormir a la casa de l’Agata i els seus amics...

La llum entrava pels grans finestrals i arribava diumenge de pluja i sol... s’estava molt bé dins aquell sac de dormir, semblava que fos de campaments.

Finalment, a les 12 del matí em vaig llevar ... vam sortir al jardí a prendre el sol i un té.

Coverses amb una noia anglesa, irlandés, amb un gallec-sevillà-migirlandés... a mitja tarda vam deixar la casa per anar de compres a unes botigues poloneses que molt bé coneix l’Agata. Diversos sabors de té, uns cereals típics d’allà i un pà deliciós al cistell... i de camí a fer un últim passeig per Galway i acomiadar-me fins la propera.

La setmana no va començar molt bé per al Cian. Molèsties a l’ull dret – i jo de cuidadora.-

La cosa es va animant a mesura que la setmana avançava, fins que divendres vaig ficar la bici al cotxe, amb destí Coole Park.

Allà vaig descobrir una nova ruta, preciosa, un bosc màgic, on vaig voler convidar la Sara i la Neus. A cada pas descobir un nou arbre, més gran, més maco...

Si t’aturaves a escoltar el silenci del bosc podies copçar els cruixits dels arbres, fins i tot em vaig inquietar només en pensar que podien trencar-se les branques i caure’m a sobre.

Vaig continuar amb la ruta pel parc i cap al final, vaig trobar-me la Marta i la seva família, també a la Carol i la Gabrielle- altres mares que formen part de la comunitat amb la que col·laboro alguns dissabtes-.

Tenien preparat un  pic-nic amb tota la canalla.

L’hora de tornar a casa arribava, les meves tasques com au pair s’han de complir: anar a recollir la Niamh a l’escola.

Aquest passat dissabte va ser un dia molt intens. A les 9 vaig quedar amb la Marta davant de casa. Començava un dia de treball al Barn, nom de la casa que estem construint, on antigament es guardava la palla.

Serrant, pujant parets, posant la porta... un dia molt gratificant. Entre dinars i sopars, descans per prendre un café, compartir una recepta de galetes, parlar amb els nens i nenes, i fins i to va haver temps per anar a pescar amb l’Uisce i el Nick ( el pare ).  No va haver èxit, però va ser una estona molt relaxant.

Desrpés d’un sopar amb truita de patata, pernil, amanida i pa amb tomàquet va arribar l’hora d’anar a prendre una sidra a Ennis, un nou poble, a un pub amb música en directe, on vaig poder gaudir d’una conversa molt còmoda amb la Marta sobre el què som, on volem arribar i el per què dels nostres actes.

Els ulls ja es feien petits de la son acumulada i vam decidir tornar a casa. Em va deixar a la porta de casa, i per uns instants – abans d’obrir la porta – vaig contemplar el cel negre com el carbó, però ple d’estrelles brillants. Vaig voler estirar-me a l’herba, però van començar a caure gotes.

Diumenge, sense haver canviat l’hora dels rellotges, vaig pujar a la bici direcció Kinvara. Un poble de costa, que es troba amagat a una bahía i és presidit per un gran castell.

Això s'ha de viure. Pedalejant, sentint com la brisa del mar és més a prop, en maniga curta, amb sol i sensació d'estiu.... bicicleta i patapúm: nou lloc per a conèixer. Poble de costa, castells, vaixells, companyia inesperada d'un autoestopista i tornem a casa amb un to més a la pell i amb la sensació d'haver aprofitat el dia.

En tornar a casa, una bona dutxa, un nou llibre: Los días grises, i a descansar per agafar forces per a la setmana entrant.

7:45h sona el despertador. El sol atravessa les cortines: dia asoleiat i un gran pla al meu cap. Esmorzars, lunches, cotxe i cap a l’escola. En tornar a casa, telefono la Marta per anar al Burren, un dels parcs naturals de la illa.

Cada dilluns va amb els fills a caminar i a dinar allà. Ahir van tenir la meva companyia.

Va ser un dia “d’estiu”, podríem dir dels millors fins al moment. Prenent el sol, sense samarreta, llegint al jardí de la casa d’una noia de Cadis que aquí és mestra de Flamenc, on la Marta fa classe mentre nosaltres jugàvem i inventàvem...

Tornar a casa, sessió d’hort. Música a la ràdio, sol a tot el jardí, la pesolera creix i creix... continuo llegint, però un nou llibre: Las mujeres que corren con lobos.

http://www.infogenero.net/documentos/mujeresquecorrenconlos%20lobos.pdf

Potser per a molts això serà insignificant, però vaig estar acariciant i vaig sentir complicitat amb en Jack. Sembla que estic perdent la por a allò imprevisible.

Avui, el sol continua present, escric les últimes frases i em poso les sabates per anar en bici i descobrir l’endemà.

Bon dia a tothom,

I a tots aquells grimpamons... gaudiu dels grans campaments que us esperen!

Moltes abraçades.

Gracias por vuestras palabras. Mama y Papa, yo también me siento orgullosa de vosotros. Hasta ahora!

Aprenent a aprendre

Haig vaig tenir la oportunitat de conèixer una altra manera de viure i de conviure. Una comunitat a l'oest d’Irlanda.
Un conjunt de tres famílies que viuen i conviuen plegades. Tenen un projecte comú, l’educació vivencial amb els seus fills i les seves filles. La majoria d’ells són educadors, tant infantils com per a adults. Amb molt d’esforç estan construint un espai en un antic graner per crear sales com laboratoris, tallers etc... és aquí on jo en jo entro en escena.

Tenen la idea d’augmentar la comunitat. Les famílies mateixes han construït les cases i aquells espais necessaris per a donar les eines als infants que hi viuen i poder descobrir el món. 

Estofat de xai amb l’essència de la cervesa irlandesa, per a sopar un bon estofat de pollastre i tot amanit amb aire fresc, bones vistes i intercanvi d’experiències.

Malgrat les meves eren insignificants davant la història d’una parella d’activistes innats que van prendre part de la revolució dels Zapatistes just quan jo havia fet 2 anys.

La nit va transcórrer amb una ampolla de vi  negre a la taula amb denominació d’origen - Product of Spain-, la llar de foc encesa i escoltant peripècies d’un irlandès i una valenciana  que em fan sentir com a casa.

Després d’aquesta nova experiència em pregunto si cada pas està escrit en algun lloc, programat, o tot és reduït  a un cúmul de casualitats.

Farà dos mesos que rondo per aquí i he pogut parar a pensar en molts moments.

Una de les reflexions...

El camí recorregut de cada persona és com un cabdell de llana.  Imaginem un gat amb les ungles molt llargues, amb moltes ganes de jugar i enredar-se.  Comencem desfent el cabdell... un tros d’aquest fil ens porta  a una altra part d’ell. En tirar del fil el cabdell gira i canvia la direcció i el sentit de la gran bola. De vegades es difícil desfer-lo, s’atura i fins i tot podem trobar nusos. Pobre gat... però és en aquest moment, quan es troba amb el nus, que treu les ungles i amb més força tiba del fil i se’n surt! Aconsegueix esbrinar cada mil·límetre del fil i pel camí es troba peces que tenen relació amb altres ja vistes anteriorment.

Sembla tot un trencaclosques. Poc a poc trobo la peça que em permet continuar i veure més clara la imatge.

Te negre i una mica de llet.

Des del llit doble, el qual ja té la meva olor i forma, escric amb les mans fredes. 

Fa una estona llegia al gronxador del jardí, un lloc privilegiat ja que a les tres de la tarda el sol arriba i escalfa una mica. Malgrat aquests cinc dies consecutius de bon temps – diguem-ne: primaveral- les temperatures no superen els 13º C. La jersei de llana em segueix acompanyant.

Divendres a la tarda em vaig convertir en la propietària d’una gran casa, la responsable d’un gos, d’un gat, sis gallines i tres peixos.

Va ser un dia de nostàlgia cent per cert… però vaig posar remei pujant a la bicicleta i a cercar un lloc per pintar.

La millor medicina és narrar el teu propi conte en veu alta sobre la bicicleta i pintar una posta de sol, amb la companyia del vent i dels arbres que no paren quiets! Sembla que no volen que els retrati! Tornar a casa, com si fos pròpia, el gos et saluda, les gallines et regalen tres ous per sopar i tatxan tatxan... El sol s'ha amagat

Durant tota la nit vaig tenir la sensació d’estar a Castelldefels, com a casa. Amb el neguit que tinc quan venen les amigues a sopar... Caminant de la cuina al menjador amb les sabatilles vermelles. Però no era així. Malgrat no ser veritat, estava agust.

Abans d’anar a dormir vaig aturar-me per enllestir les últimes coses i ficar tot el material a la motxilla  per a anar al mercat d’Ardrahan l’endemà següent.

Ring.Ring sona el despertador. Son les 9. Obro les finestres. Plou. El gat i el gos impacients per rebre la ració del dia de pinso. Les gallines m'esperen. Em mullo. Ai quin fred! Esmorzo. Dos motxilles carregades de tot allò necessari per a la paradeta. Em vesteixo. Agafo la bici, carregada com una burra em dirigeixo a la carretera. Passa una furgoneta i m'esquitxa. Torna a casa, canvia't! Roba seca i un bon abric. Quin desastre! Finalment, carretera avall i ... la paradeta llesta!

Durant la tarda de dissabte vaig poder descansar, llegir, dormir… i fer magdalenes de fruits del bosc i avellanes. i el més sorprenent de tot  van ser aquells vint segons de calamarsa que vaig viure des del menjador. Un bon sopar i a carregar piles ja que diumenge arribava la primera festa del cau. I així va ser.

Ahir vaig arribar a les cinc de la tarda després d’una jornada de jocs, pintar cares, rifes i moltes postres fetes pels propis nens i nenes i monitores.

La jornada es va titular: FAMILY FUN DAY. Tota una gran preparació de diverses activitats amb la finalitat de recaptar diners per a la fundació: Make a wish.

Tots i totes amb els fulards al coll em vaig sentir agust, una més. He congeniat bastant bé amb un parell de nenes que s’interessen pel cau dels Grimpamons i em pregunten què faig durant els dies aquí.

De record m’emporto el pòster que anunciava la festa i una magdalena de paper maché feta per la més petita de totes, la Naula.

Avui dilluns ... sorpresa!

Com he estat fent els tres últims matins , entro al cobert on hi ha el menjà per les gallines, fico el bol per omplir-lo de pinso i..... tatxán! UN RATOLÍ! M’he quedat sense veu en veure’l.

M’estic acostumant això de semblar una grangera!

Bé, aquesta nit ens espera una nova sessió de Cubs Scouts.

Fins aviat!

 pd: Notícia d'última hora: dues gallines han mort. La Niamh no para de plorar. Se les ha trobat ella ben mortes en mig del jardí. Espero que no hagi estat culpa meva... he intentat cuidar-les el millor possible. Serà casualitat!

Nostàlgia

Em fa sentir més a prop de casa quan la petita em diu: “ Please, turn on  the radio, I want to listen Silvia!”

Ona se sent a tota la casa, al cotxe ,a l’ordinador… m’apropa a vosaltres.

Fa dos dies que el sol brilla permanentment des de les 9 fins les 6 de la tarda, fins i tot se’m fa estrany. Ja m’agrada. Ahir vaig tenir els meus minuts de relaxació, de cara al sol amb els ulls tancats. Es va agrair bastant.

           

                                                                                                                      

Però, malgrat el temps estigui de la meva banda i hi hagi molts projectes encaminats, la nostàlgia em persegueix ... porta uns dies sent la meva ombra. M’atrapa. I m’ataca.

Un mes i mig fora de casa.

Durant aquests dies he aprés molt, he pogut explotar la part més creativa, aprendre a comunicar-me en un altre idioma, acomodar-me a una nova casa, conviure amb una nova família, perdre la por a estar sola... acostumar-me a estar sola. El més important: saber parlar amb tu mateixa.

Continuo amb tot això i amb més! Però a dia d’avui, dos de març, haig d’admetre que es necessita l’escalfor dels pares i els amics. S’enyora la sensació aquella d’estar tranquil·la ja que sé que en una pedalejada estic a la plaça, prenent un cafè i deixant que el fred del hivern envermelleixi el meu nas.

Com diu la Neus, no és pot tenir tot alhora. Aquesta sensació que us deia no la tinc aquí, però per altra banda puc notar l’aire fresc a les galtes i pedalejar per llargues carreteres on a banda i banda hi ha color verd!

Ahir vaig tenir un acompanyant de passeig. Va ser un moment molt agradable i divertit.

S'apropa el cap de setmana i diversos plans estan encaminats.

Dissabte, si no plou és clar, podré començar el meu propi " negoci" en miniatura: Una paradeta al mercat d'Ardrahan. Ja us informaré de les vendes! i... diumege viuré la meva primera festa del Scouts. Tota una jornada familiar plenes d'activitats fetes per i per als nens i nenes.

Molt bon cap de setmana i fins aviat!