Esperant descobrir quins follets s'amaguen sota la sorra del gran Desert.
¿Qui és propietari de la llibertat? Fugir... refugi fora de casa... fins al moment difícil de comprendre com, qui, quan i la pregunta més gran... per què!?
La utopia és el principi de tot progrés i el disseny d'un món millor. - Anatole France
dimecres, 16 de gener del 2013
divendres, 11 de gener del 2013
diumenge, 6 de gener del 2013
Obrint els ulls.
Voldria
començar la reflexió amb una paraules del llibre Excuses per no pensar;
com ens afrontem amb les incerteses de la
Nostra vida d’Eduard Punset.
“ La societat encara no s’ha proposat, a
escala familiar, educativa i molt menys institucional, aprendre a gestionar la diversitat
característica del món globalitzat. És més urgent inculcar continguts acadèmics
en la població que preparar bons ciutadans.” (pàg.57)
I em pregunto: És més urgent inculcar continguts acadèmics en la població que preparar
bons ciutadans? Què entenem per educació? Qui va establir la visió d’educació que tenim
avui en dia? Aquests “creadors” s’imaginaven l’evolució d’aquest sistema educatiu? I què pensarien de les
polítiques educatives que es duen a terme actualment?
Si retrocedim en el temps, fins l’època de les llums: la Il·lustració,
ens en adonem que, ja en aquells temps,
existia la preocupació després del moviment
revolucionari i llibertari a França- més tard, arreu- : educació
igualitària, universal i el màxim de completa possible.
“ cal donar la
instrucció de manera estesa”
Alguns dels
intel·lectuals creien en la necessitat de realitzar instruccions útils i a l’abast de tothom. La instrucció havia
de ser permanent, al llarg de la vida.
Un dels
defensors va ser el Marquès Condorcet, contemporani a Rousseau i Montesquiu-
grans il·lustrats-. Postulava doncs, que la primera condició de la instrucció
era ensenyar veritats. Abastar a
totes les edats. Assolir una Instrucció universal: extensa a tots els
ciutadans. Repartida amb tota igualtat que permetessin les despeses originades,
la distribució dels homes en el territori i el temps més o menys ampli que els
nens podien dedicar-li.
A la vegada
la instrucció pública era considera un deure
de la societat per als ciutadans; com mitjà de fer real la igualtat dels
drets:
“ la instrucció pública fa possible la
independència dels ciutadans donant-los-hi accés als coneixements elementals i
després, per consignació, als més complexes. “
I aquesta instrucció, educació, no ha
de ser desigual, ja que la desigualtat de la instrucció és una de les fonts principals de tirania. L’actual educació és
igualitària, doncs? Si diem que ho és, hauríem trobat una explicació a l’autoritat opressiva, a l’ abús de poder en definitiva, que cada dia
vivim des de les polítiques radicals i antisocials que es troben en temps de
crisi?
Ja cap a finals del segle XVIII creien i defensaven els drets del ciutadà. On a quedat això? En
paper mullat? Retrobem la identitat de l’ésser humà, fem un treball
d’introspecció. I replantegem quins són els objectius de l’educació. Potser
entendríem més del que ens expliquen a l’escola en l’àmbit acadèmic...
Seguint
la corrent d’aquest riu cabalós, conegut com Sistema, s’ha d’anar jugant amb
les onades i les corrents d’aigua més freda. Cal admetre que malgrat les
persones ens esforcem en els nostres projectes personals, hi ha cops on no
assolim les nostres fites. On no arribem i des del punt de vista del model de
Societat
actual, fracassem. No només succeeix a títol personal. Molt sovint grans
projectes educatius també “fracassen ”.
<<Diversos països europeus, entre ells França, han posat en
marxa, a les últimes dècades, polítiques educatives dirigides a grups específics
de població amb l’objectiu de reduir les desigualtats en matèria
d’escolarització i èxit escolar, a través d’un tracte de preferència que
consisteix a «donar més (o millor, o d’una manera diferent) als que menys
tenen». 1
Concretament
el psicòleg Jean –Yves Rochex forma part d’una comissió de treball on ha realitzat recerca en diversos països europeus. Aquests estudis s’ anomenen polítiques d’educació prioritària (PEP). La
recerca en aquesta cas ha estat finançada per la Comissió Europea. Aquestes
PEP volen enforcar les polítiques des del punt de vista de l’evolució d’aquestes davant
del repte de la igualtat.
Entenem
l’escola com a resposta als problemes de desigualtat
social? Pal·lia les desigualtats aquest ensenyament de masses? Si fracassen aquestes iniciatives és degut al
model d’estat? I aquells individus que
no “encaixen amb aquest model” i se’ls estigmatitza com a “ fracassats/des”? O és simplement una resposta ràpida al no
funcionament de les polítiques d’inclusió?
I pel
que fa a aquells alumnes que són anomenats grups
de risc... grups de risc, risc a què? A fracassar? Aquests considerats grups de risc no són només
aquells que mostren desinterès per l’estudi o tenen qualsevol tipus de discapacitat
sinó que, també inclou a aquells talentosos
–
És per
això que una de les vies de treball és l’educació prioritària. On es pretén
potenciar el desenvolupament màxim i el protagonisme del estudiant.
I què
creiem sobre la inclusió d’aquests grups de risc?
Cal
incloure aquests perfils a l’escola
ordinària formal per tal d’enriquir el creixement personal i la
socialització de tota l’aula o cal que tinguin un propi espai on treballin a
part i paral·lelament ?
Bé,
aquest debat és ben llarg...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)