Sembla mentida que fa
ja tres mesos que els núvols van canviar de color. La gespa i el camp no
brillen amb aquell verd intens i ja no trobo ovelles i cavalls pel camí. Però
no us penseu que aquestes paraules tenen un to melancòlic, trist... no!
Després d'aquests tres
mesos de reflexions, viatges i noves experiències, puc cridar ben alt
allò que desitjo. Ser conscient que el camí de la vida és un camí propi i alhora compartit. Però no perdem la nostra identitat, el què ens fa moure i ens
remou en el nostre interior. Fem un salt sense tenir por a què ens trobarem a
l'altra banda del bassal,després d’una gran època de tempestes i diluvis. La
recompensa és molt gran.
Una motxilla plena de records, de
rostres de persones que t’han entès i t’han aportat un bocí de la seva
filosofia, una pila de moments i de sensacions viscudes.
I ara, de nou trobar el teu lloc allà
on el vas deixar. Molts canvis. Provocats? Casuals? Qui sap... les etapes s’obren
i es tanquen amb un cop de vent i alhora aquest vent és el que impulsa en
aquell salt que parlàvem...
Despertar-te
després d’una nit de fred, obrir els ulls i veure una gran muntanya. Sentir uns
cucs a la panxa que et diuen que volen ser allà a dalt. Ho aconsegueixes. Un repte
més a les butxaques.
L’estació
de xafogor segueix el seu curs... i arriba l’hora de la veritat. Una nova
etapa. Més muntanyes per pujar i un camí -segur- ple d'emocions encara per viure.
Ara tot té un nou color i sembla que es retroba l'essència del per què de les coses.
Saldes, Juliol 2012
