Potser haig de demanar disculpes per haver trigat tant en escriure una nova
entrada- més que res a la meva mare ja que, impacient espera noves fotografies
i noves línees- .
Tinc la sensació que no ho he fet abans perquè no m’he sentit amb suficient
força com posar-me davant la pàgina blanca i escriure res.
El temps no s’ha aturat, he continuat vivint moments grabats a la memòria i
a la llibreta, he continuat coneixent persones interessants i ha continuat
plovent.
Després de l’eufòria i el còctel de sentiments de l’aniversari, la diada de
Sant Jordi- la meva pròpia diada a la botiga rosa amb el llibre de la Elegancia
del erizo entre les mans- d’uns dies d’anades i vingudes amb el cotxe,
només històries i nova gent... arribava el dia esperat: 26 d’abril.
Després d’unes hores de conducció per la M6- Motorway que travessa
la illa- arribo una hora abans de l’hora prevista. Decideixo fer temps i
m’apropo a un petit poble: Charlestown. Amb un aire que fins i tot bellugava
les senyals de trànsit de dreta a esquerra. Surto del cotxe i ben coberta amb
la caputxa i la bufanda, faig un volt i després d’una estona entro a una botiga
de segona mà on trobo a unes set dones- totes amb la permanent perfectament
feta -estrany ja que amb aquell vent era tot un miracle mantenir els rinxols al
lloc-. Després de conversar amb elles uns minuts i sentir-me com una autèntica
“forastera”, entro a un Café a fer un té calent i a escriure les meves
inquietuds i descriure els nervis que sentia en aquell moments- minuts abans de
retrobar-me amb la Sara i la Neus.-
Un té verd que va cremar la meva llengua va ser el què em va donar energia
per continuar la ruta fins l’aeroport de Knock.
Entro. Aparco. I arribo a la porta de sortida de la gent que arriba des de
diferents parts d’Europa. Nervis a la panxa i Vickyyyyyy!
Allà creant un gran espectacle en mig de quatre irlandesos amb cara de
pomes agres i una família procedent de la platja- ho podíem esbrinar pel to de
pell rosat, com gambes-
-
Crec que m’he deixat el mocador a dins. ( la Sara fa el intent de tornar enrere
per recuperar el mocador però la dona que controlar la porta no la deixa)
-
Quin cap té la Sara ( diu la Neus)
-
....
Començo a tremolar en veure la Laura i la Silvia aparèixer. Això era massa,
increïble! Genial! Vaig al·lucinar! No m’ho podia creure, les tenia a les quatre, fent-me companyia durant 6 dies!
Era una estranya sensació estar aquí, amb elles, mostrant la meva nova vida... intentant que es sentíssin bé i gaudissin d'aquests dies a un nou indret.
Llenties, vens, penyasegats, fotografies, incidents - petits- , música, molta música, Primavera!, truita de patates, intent de sangria, dormir juntes, pastissos, vent, salts i ... Podria escriure pàgines i pàgines de com m’he sentit amb elles aquí, però prefereixo
guardar-ho a la memòria i mostrar-vos els somriures que vam lluir durant aquests
dies.
Moltes gràcies amigues.
Knock Airport
Cliffs of Moher
Posta de sol a Kinvara
Tasant tres tipus de cervesa... la llegenda diu que triomfa, però sembla que a la Laura i a la Neus no li acaba de fer el pes.
Caminant per Galway
De visita a Ocuppy Movement.
Conduint el cotxe i intentant trobar la sortida de la ciutat
Dia plujós a Coole Park
sempre s'amaga quelcom darrere els arbres....
les últimes abraçades ...
a la nostra caseta...
l'últim gran sopar!
No estoy de acuerdo. La sopa de l'últim sopar no se merece una entrada en el blog!!! Por lo demás, te quiero.
ResponElimina