Després de tres mesos per aquí avui he pogut veure des de la finestra la
primera gran tempesta. El pronòstic del temps d’aquesta setmana no convida a passejar: pluges, baixada
de les temperatures...
Potser són per les gotes d’aigua, que arrosseguen la pols de les finestres
o pel vent que bufa però he tingut un flaix-back. Fa un any i gairebé
cinc mesos que l’Esteve ens va dir: Aquest any, noies, serà el meu any!
Ho va ser i aquest també ho està sent. És una frase gravada a la memòria i
que em fa reflexionar amb les ganes i el poder de cada persona de tirar
endavant, d’arribar allà on et proposes... serà qüestió de proposar-te salts a la vida i
caure-hi bé a l’altra banda!
Fa gairebé quatre anys vam decidir saltar i ves per on, encara estem
volant. Pel camí ens hem trobat de tot: tempestes, sol, bicicletes, motxilles
noves, cares familiars i cares per descobrir, maneres de fer, mans plenes de
pintura, botes que ens han fet ferides als peus, farmaciola bàsica per
curar-les, mar i muntanya, vaixell, altruisme, fred i diluvis al juliol, llàgrimes,
autocars plens de somriures, la nostra primera nit a una tenda de campanya al
jardí de casa, confiança, il·lusió, projectes comuns, converses fins caure
dormides, reunions on havíem de mostrar la nostra “novamaduresa”, responsabilitats,
carreres amb una cullera i un ou, fulards, pors, abraçades eternes i hores dels
adéus que són hores de fins aviats....Gaudeix del moment de demà, serà com agafar-te a 100000 globus d’heli que
impulsaran encara més el vol per poder
dir que aquest és el nostre any.
T’estimo.
T'enadones de lo gran que és el que arribem a compartir?
ResponEliminaDemà hi seràs present, com sempre. Perquè res hagués estat possible sense tu! :)
Una abraçada formiga!
pd/ QUE GRAN ÉS L'ESTEVIN! :)