Obrint els ulls.

Voldria començar la reflexió amb una paraules del llibre Excuses per no pensar; com ens afrontem amb les incerteses de la  Nostra vida d’Eduard Punset.

“  La societat encara no s’ha proposat, a escala familiar, educativa i molt menys institucional, aprendre a gestionar la diversitat característica del món globalitzat. És més urgent inculcar continguts acadèmics en la població que preparar bons ciutadans.” (pàg.57)

I em pregunto: És més urgent inculcar continguts acadèmics en la població que preparar bons ciutadans? Què entenem per educació?  Qui va establir la visió d’educació que tenim avui en dia? Aquests “creadors” s’imaginaven l’evolució d’aquest sistema educatiu? I què pensarien de les polítiques educatives que es duen a terme actualment?

Si retrocedim en el temps, fins l’època de les llums: la Il·lustració, ens  en adonem que, ja en aquells temps, existia la preocupació després del moviment revolucionari i llibertari  a França- més tard, arreu- : educació igualitària, universal i el màxim de completa possible.

“ cal donar la instrucció de manera estesa”

Alguns dels intel·lectuals creien en la necessitat de realitzar instruccions útils i a l’abast de tothom. La instrucció havia de ser permanent, al llarg de la vida.

Un dels defensors va ser el Marquès Condorcet, contemporani a Rousseau i Montesquiu- grans il·lustrats-. Postulava doncs, que la primera condició de la instrucció era ensenyar veritats. Abastar a totes les edats. Assolir una Instrucció universal: extensa a tots els ciutadans. Repartida amb tota igualtat que permetessin les despeses originades, la distribució dels homes en el territori i el temps més o menys ampli que els nens podien dedicar-li.

A la vegada la instrucció pública era considera un deure de la societat per als ciutadans; com mitjà de fer real la igualtat dels drets:

“ la instrucció pública fa possible la independència dels ciutadans donant-los-hi accés als coneixements elementals i després, per consignació, als més complexes. “

I aquesta instrucció, educació, no ha de ser desigual, ja que la desigualtat de la instrucció és una de les fonts principals de tirania. L’actual educació és igualitària, doncs? Si diem que ho és, hauríem trobat una explicació a l’autoritat opressiva, a l’ abús de poder en definitiva, que cada dia vivim des de les polítiques radicals i antisocials que es troben en temps de crisi?

Ja cap a finals del segle XVIII creien i defensaven els drets del ciutadà. On a quedat això? En paper mullat? Retrobem la identitat de l’ésser humà, fem un treball d’introspecció. I replantegem quins són els objectius de l’educació. Potser entendríem més del que ens expliquen a l’escola en l’àmbit acadèmic...

Seguint la corrent d’aquest riu cabalós, conegut com Sistema, s’ha d’anar jugant amb les onades i les corrents d’aigua més freda. Cal admetre que malgrat les persones ens esforcem en els nostres projectes personals, hi ha cops on no assolim les nostres fites. On no arribem i des del punt de vista del model de

Societat actual, fracassem. No només succeeix a títol personal. Molt sovint grans projectes educatius també “fracassen ”.

<<Diversos països europeus, entre ells França, han posat en marxa, a les últimes dècades, polítiques educatives dirigides a grups específics de població amb l’objectiu de reduir les desigualtats en matèria d’escolarització i èxit escolar, a través d’un tracte de preferència que consisteix a «donar més (o millor, o d’una manera diferent) als que menys tenen». ¹

Concretament el psicòleg Jean –Yves Rochex forma part d’una comissió de treball on ha realitzat recerca en diversos països europeus. Aquests estudis s’ anomenen  polítiques d’educació prioritària (PEP). La recerca en aquesta cas ha estat finançada per la Comissió Europea. Aquestes PEP volen enforcar les polítiques des del punt de vista de l’evolució d’aquestes davant del repte de la igualtat.

Entenem l’escola com a resposta als problemes de desigualtat social? Pal·lia les desigualtats aquest ensenyament de masses?  Si fracassen aquestes iniciatives és degut al model d’estat?  I aquells individus que no “encaixen amb aquest model” i se’ls estigmatitza com a “ fracassats/des”? O és simplement una resposta ràpida al no funcionament de les polítiques d’inclusió?

I pel que fa a aquells alumnes que són anomenats grups de risc... grups de risc, risc a què? A fracassar?  Aquests considerats grups de risc no són només aquells que mostren desinterès per l’estudi o tenen qualsevol tipus de discapacitat sinó que, també inclou a aquells talentosos –

És per això que una de les vies de treball és l’educació prioritària. On es pretén potenciar el desenvolupament màxim i el protagonisme del estudiant.

I què creiem sobre la inclusió d’aquests grups de risc?

Cal incloure aquests perfils a l’escola ordinària formal per tal d’enriquir el creixement personal i la socialització de tota l’aula o cal que tinguin un propi espai on treballin a part i paral·lelament ?

Bé, aquest debat és ben llarg...