Passeig per Ardrahan

Aprofitant que no plovia he decidit calçar-me les botes i caminar direcció Ardrahan.

Càmera en mà i amb una mandarina a la butxaca- per si la gana ataca a mig camí- he passejat durant gairebé una hora i mitja.

Sent conscient que no em trobaria res impactant – sent diumenge-  he continuat avançant cap al petit poble.

A mig camí, he pogut trobar-me amb els grans habitants del territori: els cavalls.

Et miren d’una manera sospitosa, et fa sentir-te com un veritable foraster.

En arribar m’he hagut de deliberar: tenia tres opcions.

Primera: visitar l’església

Segona: entrar a un dels dos cafés-restaurants que hi ha.

Tercera: tornar enrere.

 

Ocells terrorífics: corbs

The church

M’he decidit per la segona- malgrat sabent que avui és diumenge-. He fet un cop d’ull a la façana blanca i vermella. Abans de mirar per la finestra m’havia d’assegurar que avui estava obert. Com no he pogut esbrinar, com fan les tafaneres he mirat per la finestra amb les mans per sobre les meves celles. Sorpresa! Un home a la barra del bar! Potser ha estat una al·lucinació... encara no estic segura.

Veient el fracàs, he fet mitja volta i he passat per davant del club de Hurling del poble.

Esport d’origen celta que es juga amb pals colpejant una pilota.

Després de fer una parada per menjar una  mandarina a un banc on donava el sol de cara, he caminat per una carretera molt estreta passant per darrera l’església- de pel·lícula de terror.- i en aquest camí he trobat a dues conegudes: dues ovelles amb cap i potes negres molt estimades per la seva carn.

El matí anava enfosquint, fet que ha portat al meu retorn a casa.